Carlos Bunga. “New life after fire”

“La terra ens dona molts regals; el foc és una manera de tornar-los. En els temps moderns, el públic pensa que el foc només és destructiu, però han oblidat, o senzillament no han sabut mai, que la gent feia servir el foc com a força creativa. La vara de foc era com un pinzell sobre el paisatge. Toca’l aquí en una pinzellada petita i has fet un prat verd per als uapitís; un lleuger escampall allà crema la brolla i els roures fan més glans. Punteja sota el cobricel i aprima el bosc per a evitar un foc catastròfic. Passa la vara de foc pel riu i la primavera següent tindràs una clapa densa de desmai groc. Una pinzellada sobre un prat d’herbei el tenyeix de blau de Camassia. Per a fer nabius, deixeu que la pintura s’eixugui uns quants anys i repetiu-ho. El nostre poble va rebre la responsabilitat d’utilitzar el foc per a fer coses boniques i productives: era el nostre art i la nostra ciència.” [2]

Trenes d’herba dolça [Braiding Sweetgrass], de Robin Wall Kimmerer

El foc, destructor i creador alhora, és un símbol de transformació, de regeneració i de purificació. A més és, amb l’aigua, l’element més temut en l’actual crisi climàtica causada per la cobdícia il·limitada de l’home, que esgota la natura per al seu propi benefici. Els incendis incontrolats amenacen els boscos i els camps i tots els tipus de vida humana i més-que-humana que els habiten. El seu poder devastador, especialment quan va acompanyat amb l’element vent, pot deixar hectàrees i hectàrees de terra carbonitzada i estèril en un instant, reduint a només grisos i negres els tons verds, marrons i multicolors de les flors. Però sorprenentment, el foc també té el poder de rejovenir un bosc o un camp, donant pas a nova vida un cop s’ha apagat. Durant segles els nostres avantpassats van emprar el foc de manera controlada en un acte recíproc de donar i agafar de la natura, canviant el creixement desenfrenat per plantes que alimenten i guareixen o que ens proporcionen material útil, per exemple per teixir cistells. A més, el foc també convertia el que recol·lectaven i caçaven els nostres avantpassats en aliment cuit, i transformava la terra mal·leable (argila) en atuells sòlids per preparar el menjar i en recipients segurs per emmagatzemar aigua i llavors.

El foc també té usos rituals, com a les cerimònies de Pasqua de les comunitats yaquis i, més a prop nostre, a la celebració de la nit de Sant Joan. En una ocasió Carlos Bunga va presenciar una cerimònia de Pasqua yaqui a Arizona, en què les màscares de dimoni –fetes a mà acuradament l’any anterior– es cremen al final de la cerimònia, de manera que, per a la celebració de l’any següent, se n’han de fabricar de noves. Aquesta experiència i imatges tan potents van arrelar al cervell de Bunga com una llavor que roman adormida sota les cendres després d’un incendi forestal fins que arriba el moment d’eclosionar. Si un plançó es nodreix i s’alimenta, pot fructificar. I així ho va fer en el cas de Bunga, impregnant el seu projecte per a la Fundació Miró Mallorca, el període expositiu del qual coincideix amb la festa de Sant Joan. La vigília de Sant Joan, el 23 de juny, s’alinea amb el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any i la nit més curta. Durant segles, les societats agràries van marcar aquest moment amb rituals amb foc per donar la benvinguda a l’estiu, assegurar collites abundants, promoure la fertilitat i allunyar els mals esperits. També es creia que el foc purificava i reforçava la força del Sol.

Ara bé, hem de reconèixer que el foc destructor també té un lloc en aquest món, tot i que Bunga creu que la destrucció (una paraula que evita de totes totes) no significa mai el final d’una cosa, sinó més aviat un nou inici. Quan el gran tapís de Joan Miró per al World Trade Center (1974) va caure presa del foc i les runes a què van quedar reduïdes les Torres Bessones després dels atemptats de l’11S, va ser el final del tapís, però l’11S també va marcar l’inici d’una nova era, que ens ha acompanyat més enllà, cap al món complex i dividit en què vivim avui dia, en el qual l’acte recíproc dels nostres avantpassats de donar i rebre ha estat substituït per l’esgotament corporatiu implacable (sovint amb el suport dels governs) d’allò que la Mare Terra posseeix i que és d’interès humà (i del desatès més-que-humà). No totes les transformacions van cap a millor. [3]

Escriure sobre una exposició de Carlos Bunga mesos abans de la seva celebració és com escriure una ressenya sobre el proper àlbum del teu grup de música preferit sense haver-ne sentit res, només rumors vagues, i molt menys la música. Els projectes de Bunga tenen darrere molta feina de recerca i una preparació exhaustiva per part de l’artista, i les exposicions que en resulten i les noves obres creades per a elles sorgeixen, en gran part, més endavant, durant el procés, sovint poc abans de la inauguració. Per al seu projecte a la Fundació Miró Mallorca, Bunga està interessat a teixir objectes quotidians tradicionals i artesania a l’exposició, com els objectes que Miró tenia a les seves cases i estudis, així com a reflectir l’interès de Miró pel procés i les possibilitats de l’artesania, com ara l’elaboració de tapissos. Havent parlat amb Bunga sobre la força de la imatge i de les connotacions del foc i els seus diferents usos i simbolismes, intueixo que el foc tindrà un paper important en el projecte. Ara com ara no se sap exactament què transformarà, regenerarà i purificarà aquest foc, però, coneixent l’artista i la seva obra, segur que després del foc hi haurà vida nova, de manera que els visitants puguin explorar un abans, la seva transformació i un després.

Roland Groenenboom

________________________________

[1] El títol [“Nova vida després del foc”] prové de l’àlbum New Life After Fire (for Tom Thomson), de Lee Ranaldo amb Dave Dyment, llançat el 5 de setembre de 2001, menys d’una setmana abans dels atemptats de l’11S al World Trade Center.

[2] Wall Kimmerer, Robin. Trenes d’herba dolça. 3a ed. Valls: Cossetània Edicions, 2024. (N. de la T.)

[3] El tapís era de llana i cànem, mesurava 6,1 × 10,7 m i pesava 4 tones. Pot haver estat un presagi que a la forma gran que hi havia a l’esquerra del tapís jo sempre hagués vist la cara infeliç d’una granota?

Biografia

Carlos Bunga (1976, Porto) va estudiar a l’ESAD de Caldas da Rainha, Portugal, i viu a Barcelona. Sovint utilitza materials comuns com cartró, cinta adhesiva i tela per crear les seves instal·lacions. Travessant la línia entre escultura i pintura, les seves obres aparentment delicades i fràgils posen en relleu l’aspecte performatiu de l’acte creatiu.

Entre les seves exposicions individuals, destaquen les celebrades a Miami Art Museum (Miami, 2009); la Triennal d’Arquitectura de Lisboa, 2010; Hammer Museum (Los Angeles, 2011); Museu de Serralves (Porto) i Pinacoteca de São Paulo (2012); MUAC (Mèxic D. F., 2013); Haus Konstruktiv Museum (Zúric, 2015); Museo de Arte de la Universidad Nacional, Bogotá i la Biennal d’Arquitectura dels Estats Units a Chicago, destacant la intervenció a la Capella dels Àngels del MACBA l’any 2026 i al Palacio de Cristal de Madrid, del MNCARS,  l’any 2022.

©Flávio Freire